CASA WINKLER. Frank Lloyd Wright
Entre 1938 i 1939 Wright projecta el conjunt habitacional cooperatiu, per a un grup de docents de la universitat de Michigan, que bateja com Usonia II: set vivendes organitzades en torn a una granja, un estanc i un hort en comú. El finançament originalment previst falla i finalment sols la casa per a Alma Goetsh i Katherine Winkler es va poder construir.
Esta casa no es correspon amb l’esquema en “L” que Wright projectarà per a altres vivendes usonianes, sinó que segueix un esquema lineal (usoniana lineal) i es diferenciarà de les altres per ser una planta més compacta i per operar com a límit entre dos zones del jardí clarament diferenciades: el prat horitzontal rodejat d’arbres i la pendent sud.
Totes les accions i decisions projectuals estaran condicionades per un esforç central d’economia de medis i recursos. La tasca principal de Wright que auto-imposa al procés de disseny serà, permanentment, la d’integrar, simplificar, reduir, eliminar o prescindir.
En l’arquitectura de Wright destaca la riquesa del seu colorit i les formes harmonioses del seu mobiliari. Wright no és un arquitecte regional sinó que s’adapta a l’ambient de cadascuna de les seues projeccions.
Característiques principals:
– Integració de la vivenda en el seu entorn. La baixa volumetria amb la que és treballa per ser una casa d’una sola planta, i la dispersió dels espais, permet a la vivenda dialogar millor amb el paratge natural que la rodeja.
– Substitució del basament i del soterrani per una plataforma-podi on establir l’edifici.
-Eliminació de la decoració aplicada
– Integració espacial interior-exterior. El gran quart d’estar té fileres de portes envidrades en el costat de l’entrada i llargues finestres mirant al paisatge i s’il•lumina, a més, per galeries dalt.
– Reducció del nombre de materials utilitzats.
– Integració dels sistemes de condicionament i el mobiliari tant com siga possible.
– Funcional i acollidora. La il•luminació zenital ajuda a establir espais interiors lluminosos i acollidors.
– Eliminació de l’estructura cel•lular en favor de la fluïdesa espacial. L’estructura conforma els espais. Els murs constitueixen el propi sistema de finestres que il•lumine la vivenda al mateix temps que defineixen els espais interiors. No es tracta del sistema tradicional de construir els murs i perforar-los amb buits per on entra la llum.
– La compartimentació espacial és redueix al màxim. Solament el bloc del bany amb els dormitoris i la cuina apareixeran com espais encapsulats. La resta és concebut com un únic i gran ambient amb racons amb distinta funcionalitat suggerida pel propi equipament.
L’obra de Wright es caracteritza per una gran unitat mitjançant la utilització d’un o dos materials bàsics: la pedra i la fusta, que seran emprades de forma natural pel caràcter orgànic de la seua obra, de manera que la pedra mai es vorà revocada ni la fusta pintada. Amb l’excepció del nucli central de rajola de la xemeneia, les parets es construeixen per dins i per fora en fusta: tres plànols de taulons de fusta aïllats entre si i units mitjançant caragols conformen el panell sandvitx que construeix tots els tancaments verticals de la casa. El plànol de coberta es resol amb planxes de 61×124 cm amb aïllament tèrmic i impermeabilitzant. Molts dels seus components podien prefabricar-se en obra abans d’acoblar-se.
CASA WALKER. Paul Rudolph.
La Casa Walker en l’illa de Canibel, en Florida, construïda entre 1952 y 1953, va ser un dels primers treball de Paul
Rudolph. L’arquitecte, qui d’acord amb els principis moderns defensava que l’estructura era el factor que generava el disseny, evidència en aquesta vivenda que és l’estructura la que decideix tot 
l’ingeni amagat en el disseny.
La Casa Walker es una casa de programa mínim, concebuda per allotjament de convidats. Es tractava d’aconseguir amb un únic i modest element, el tancament, satisfer les demandes de seguretat, protecció ambiental i ús.
La planta és un quadrat en el que cada un dels quadrants es reserva per a una determinada funció: estar, menjador, habitació i serveis, no deixant mai de costat la fluïdesa i continuïtat de l’espai. Aquest ordre rigorós dels quatre quadrants es contraposa amb els tres mòduls amb que s’organitza el tancament mòbil en cadascun dels fronts de façana. L’ingeni radica en aquests tancament de panels de fusta contraxapada, que es poden elevar, apropiant-se d’aquesta manera la casa de l’espai exterior, i ampliant la seua zona d’ús en un tradicional porxo.
L’estructura també és senzilla: de perfils metàl•lics amb unions reblades i peus de recolzament que serveixen per elevar i 
aïllar la vivenda del sòl i protegir – la d’inundacions i roedors, i a la vegada, per a construir el seu sistema de ventilació i protecció. Un sistema de contrapesos: un cable d’acer i una bola metàl•lica, permet que la vivenda eleve les seues façanes de panels de contraxapat fins a convertir – les en marquesines que la protegeixen de la calor. Aquest sistema és, a més, un peculiar element de disseny de la vivenda. La protecció front als robatoris dobla així el seu servei, també quan la casa està en ús. Una segona pell envidrada o de fina tela mosquitera emmarcada de sostre a sòl, completa el sistema.
La casa s’obri i es tanca com els pètals d’una flor i dona resposta a les exigències proposades: hermètica i segura en els períodes sense ús, s’expandeix, protegeix i dobla el seu espai quan s’habita, tot amb una economia mínima de recursos.
drawtoscale 